CONCLUSIONS

“la prensa está protegida [por la Primera Enmienda] no por su propio interés sinó
para permitir la actuación de un sistema político libre”

Anthony Lewis, New York Times

Chomsky ens parla de la manipulació dels mitjans de comunicació i de l’impacte a la societat des d’una perspectiva política contemporània, és a dir contemplant sempre els interessos econòmics que caracteritzen la classe política. Per aquest motiu Chomsky expressa la necessitat d’analitzar les relacions entre la visió que els espectadors nord-americans defensen respecte els mitjans de comunicació i la realitat. Desemmascara en primera instància el “propòsit social” dels mitjans de comunicació els quals tenen la intenció de “inculcar i defensar l’ordre econòmic, social i polític dels grups privilegiats que dominen l’Estat i la societat del país” (pp.341). D’aquesta manera els diferents recursos, eines i elements que es troben sota la influència de les elits són els que modifiquen la informació fins a tal punt que no tenen res a veure amb la realitat.

Denuncia també la visió que s’ha instaurat en el pensament dels estatunidencs respecte l’aparent independència actual dels mitjans de comunicació en relació a altres moments de la història. Chomsky ens recorda el joc que Nixon va representar respecte els mitjans de comunicació i la suposada amenaça que aquests suposaven per a la seva persona. D’aquesta manera Nixon manifestà el poder dels mitjans de comunicació tenien i la seva desvinculació amb el govern, de tal manera que en destapar l’escandol de Watergate el públic confià en la transparència dels mitjans de comunicació. Tot era, seguint els estudis de Chomsky, part d’un pla polític per conduir a la població per on, el govern i els actors actius que l’influencien, volguessin.

En contrast a aquesta “taca” dels mitjans de comunicació als EUA, es ven la idea de que finalment els mitjans de comunicació són independents dels aparells polítics. Veiem doncs que no segueixen els mateixos models de propaganda reclamant a tota una generació que vagi a la guerra, sinó que el nou model està basat en la relació “cost-benefici”. Es mostra evident doncs, que en un context de neoliberalisme qualsevol element que estigui subordinat a la influència del mercat és facilment sustetible de ser manipulat… D’aquesta manera la llibertat contemporania de la que es parla respon a la voluntat desesperada de tindre tots els elements controlats per seguir amb la dinàmica social, econòmica i política que caracteritza la societat occidental.

Chomsky apunta que, respecte als models de propaganda, segueixen seguint a nivell estructural els mateixos patrons: explicacions dicotomitzades. Hem pogut veure en el cinema nord-americà el discurs “democràtic” que es posiciona radicalment en contra del “monstre comunista”. Veiem en la història del cinema nord-americà, la forta censura que s’aplicava a qualsevol postura simpatitzant amb el “socialisme” o crítics amb el capitalisme, els quals eren automàticament exclòs del procés de producció de la pel·lícula. Aquesta acció clarament política configura la memòria col·lectiva “idenitària” de les generacions que només han rebut aquests tipus de models.

Durant les guerres d’Indoxina els mitjans de comunicació nord-americans varen decidir ensenyar imatges només de Camboya i no de Timor, d’aquesta manera veient només una part del conflicte i sense cap mena d’anàlisi els espectadors no varen comprendre el que succeïa en les guerres d’Indoxina.

Chomsky defensa doncs la importància de l’organització i la autoeducació en la comunitat per tal de crear elements capaços de democratitzar (entès des del seu sentit epistemològic) la vida social. Ja que els mitjans de comunicació haurien d’estar al servei de la majoria no pas de la minoria, cosa que sembla teòricament evident i pràcticament impossible.

Bibliografia:

– Noam Chomsky y Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000

TEORIAS DEL POSTMODERN

Avui en dia trobem sovint l’associació de modern a bo, evolució, cosa que ens porta a plantejar-nos, de la mà de Frederic Jameson, el significat i les implicacions dels mots modern i postmodern. Intenta doncs, distanciar-se dels anàlisis o avaluacions fetes al moment social denominat “modernisme” i centrar l’atenció en els “artefactes culturals” els quals les seves propietats estètiques polítiques poden ser categoritzades com a “moderns” i “post moderns”. Jamson planteja la possibilitat d’obtenir una “descripció” del que és modern per la seva lluita antagònica amb el qualsevol que defensi l’antimodern, antipostmodern, ja que exposen les característiques del model anterior al canvi que proposen. Al proposar un canvi també es mostren les mancances que produïa el moviment anterior, tot i que no podem caure en el parany de simplificar els processos a conseqüències necessàries d’un proces natural. Si més no, no podem comprendre cap procés de forma purament lineal i unidireccional, cal doncs contextualitzar el procés i desglossar-ne els elements que interactuen mentre alhora contemplem el tot.

En el cas dels Estats Units, per tal de materialitzar la teoria en un exemple, va quedar marcat pel fracas nacional i social que va suposar la Guerra del Vietnam ja que no tant sols va crear una confiança amb els mitjans de comunicació, sinó que alhora va tindre conseqüències polítiques respecte als models de repressió americans anteriors a la Guerra del Vietnam. Els models que trobem en la societat americana es focalitzen desesperadament en la societat anterior a la guerra…

El posmodern és per a Jameson “un símptoma final de la decadència o saludar noves formes […] d’una utopia tecnològica i tecnocrata”. S’anuncia així, cada teoria ho atribueix a factors diferents, la fi de grans estructures de models que no s’aguanten per enlloc i es troben aparentment forçades a transformar-se, superant així les dicotomies i els judicis de valor respecte qüestions socials, culturals, individuals i subjectives que no poden ser reprimides per moralitzacions polítiques (en el mal sentit de la paraula).

Bibliografia:
– Frederic Jameson, “Teorías de lo posmoderno”, en El giro cultural, Buenos Aires, Manantial, 1999, pp. 39-54

CULTURA I SIMULACRE

Jean Baudillard centra l’atenció en la noció de “simulacre” ja que des de la seva perspectiva és aquest element el que configura els models de l’hiperreal, el qual és “una síntesi irradiant de models combinatoris en un hiperespai sense atmosfera”. Així doncs, la voluntat de l’hiperrealisme és adaptar la realitat als seus models, cosa que veiem a diari respecte la figura del cos humà (tant de l’home com de la dona). Segons Baudillard es produeix així una substitució del real pels senyals que ha pres dels models.

 

La diferència entre l’imaginari i el real és “una generació simulada de diferències”, que recorda a la visió platònica respecte el doble engany que suposa fer una “còpia” d’una còpia. En aquest cas però seria que la còpia pren el lloc de la primera còpia així modificant-la i motivant el rebuig de la noció de realitat. Baudillard utilitza l’exemple de la idea de Déu com a mostra del que suposa la negació mateixa de qualsevol símbol o imatge. Arriba d’aquesta manera a formular quatre postulats que segons ell manifesten el procés de comunicació de les imatges:

 

“Reflex d’una realitat profunda,

emmascara i desnaturalitza la realitat profunda,

emmascara l’absència de realitat profunda,

no té res a veure amb cap tipus de realitat”

 

 

Així doncs defensa que el “moment crucial” del procés és troba en la transició d’uns senyals (símbols) a uns altres, ja que és aleshores quan modifiquen el seu significat i alhora mostren el seu significat anterior en negar el seu propi valor. En la societat actual qualsevol símbol pot modificar el seu significat en qualsevol moment mentre que segueixi formant part del marc ideològic i moral acceptat en la nostra societat. Podrem tornar a viure a la realitat? O ja no hi ha marxa enrere?

 

 

Bibliografia

– Jean Baudrillard, Cultura y simulacro, Barcelona, Kairós, 1978, pp. 1-15.

LA GRAMÀTICA DE LA FELICITAT

La gramàtica de la felicitat. El codi de l’Amazones  (clica a l’enllaç)

 

 

 

Proposo aquest documental per tal de centrar l’atenció en dos dels aspectes que, des del meu punt de vista, condicionen el procés comunicatiu: la possibilitat d’estructurar el món i el pensament de maneres “noves”, i la influència de l’Acadèmia en la decisió ideològica i moral dels temes d'”interès”. Es tracta doncs d’un documental curt en el que s’hi toquen un munt de temes tot i que de manera distesa, m’ha semblat doncs una bona combinació d’elements per seguir profunditzant amb l’estudi dels mitjans de comunicació en l’actualitat.

No m’agradaria avançar esdeveniments però assumeixo que en aquest punt ja haureu vist el documental i per tant em permeto fer una breu reflexió:

Per una banda el debat que planteja sobre la lingüística, no tant sols respecte a la impossibilitat d’imaginar i/o expressar altres temps que no sigui el present, sinó pel trencament que suposa amb la “gramàtica universal” de la que ens parla Chomsky. A tall de reflexió anecdòtica, seria interessant veure si el procés de codificació i descodificació de Stuart Hall podria dur-se a terme amb el programa informàtic “matemàtic” que mostren al documental?

D’altra banda els posicionaments i reaccions, sempre dubtant de la credibilitat del documental que he presentat, per alguns sectors de l’Acadèmia i les repercussions contra l’estudi que es volia dur a terme. Fet que ens obliga a plantejar-nos que, tot i analitzar els diferents elements i moments en el que el procés comunicatiu, la “creació” de coneixement es troba ja manipulada i limitada per diferents “institucions”, grup leader, professors… Deixant, de moment, de banda les motivacions econòmiques i polítiques.

LLENGUATGE TELEVISUAL

 

Amb la voluntat, en aquest cas, de centrar l’atenció a la comunicació que es du a terme mitjançant la televisió, seguirem els postulats de Stuart Hall en el capítol “Codificación y descodificación en el discurso televisivo” de CIC. Des de bon començament Hall proposa una distinció entre els programes i polítiques culturals i el “llenguatge televisual” ja que cada un comprèn nivells d’actuació diferents: el primer respon a qüestions formals; mentre que el segon s’organitza al voltant de qüestions polítiques i socials. Aquestes són precisament les dues línies d’anàlisi que segueix Hall les quals ens aportaran nous elements en l’estudi dels mitjans de comunicació.

 

L’associació del discurs televisiu a la idea de “comunicació sistemàticament distorsionada” són postures molt presents en el sector crític dels teleespectadors. Però si augmentem el zoom veiem que el llenguatge televisiu, un dels elements que configuren el discurs, funciona de la mateixa manera que qualsevol altre llengua: a partir de l’abstracció es configura un sistema de símbols dotats de significat que té la capacitat de transmetre informació i rebre’n. Aquesta estructura, el que Umberto Eco anomena “lògica de les cultures”, també es dona en la comunicació televisiva la qual té com a màxima aspiració de produir missatges. Aquests però no són clars i evidents ja que hi ha un munt d’influències i intermediaris, que contemplarem més endavant, que atribueixen nous valors i significats als diferents missatges. La “forma aparencial” d’aquest missatge és el que Stuart Hall classifica com a “codi”, cosa que el porta a centrar l’atenció en l’instant d’acció entre el procés de codificació (configurar el missatge) i de descodificació (traduir o interpretar el missatge per a rebre’l).

 

La forma aparent dels missatges, és a dir els codis, es troba estretament relacionada a les relacions de producció amb les institucions socials. Així doncs, les estructures de producció, les infraestructures tècniques i els marcs de coneixement (influenciats i influenciant la relació amb l’espectador) configuren les estructures de significació les quals seran codificades i passen a formar part del Programa com a discurs “amb significat”. Paral·lelament el mateix procés succeeix amb la descodificació, creant així una nova estructura de significació. L’instant del qual ens parla Hall es produeix influenciat una altra vegada pels marcs de coneixement, les estructures de producció i les infraestructures tècniques… Sembla però que “ha resultado casi imposible para los investigadores conceptualizar el proceso comunicativo sin volver a una u otra variante de conductismo ramplón”(Hall, 2004, 221)

 

 

 

Bibliografia

– Hall, Stuart (2004) “Codificación y descodificación en el discurso televisivo”, en CIC (Cuadernos de Información y Comunicación), nº 9, pp. 210-236

 

Quina teoria?

Mauro Wolf es qüestiona sobre la manera amb la que els cultural studies es desenvolupen creant diverses teories però que, podria tindre certes característiques comunes. Per començar doncs, la “multiplicitat de perspectives” és un element inherent als estudis dels cultural studies. Cal considerar doncs, com ja hem anat comentant en altres posts, que hi ha una diferència considerable entre els actors, les accions que aquests desenvolupen i el context en el qual hi tenen lloc. Wolf fa referència al coneixement distingint el “saber pràctic” del “saber polític” ja que actuen en àmbits diferents; mentre el primer s’exerceix a través dels mitjans de comunicació, el segon té lloc en les institucions que controlen aquests mitjans. Veiem doncs que aquests dos elements es troben sobreposats però que segueixen influenciant el panorama general des de diferents direccions.

En aquest capítol Wolf destapa la voluntat dels cultural studies per analitzar la manera específica amb la que l’activitat humana, entesa com a procés, té lloc. En aquest sentit, l’autor defensa la cultura com “la descripció de la suma dels hàbits i costums de la societat”, així doncs, aquesta realitat està dotada de significats i valors. Tot i no tractar-se d’un procés reflexiu ni plenament conscient, expressen la dialèctica entre subjectes, amb les coses, les accions, l’entorn…

La teoria de la comunicació és mostra doncs com una qüestió de legitimitat, ja que cada individu escull, aparentment, de manera voluntària utilitzar part del seu temps a la comunicació que permeten els mitjans de comunicació. Per poder copsar la importància de la situació actual respecte les reflexions entorn la comunicació s’inicia, seguint els postulats de Shannon-Weaver (1949), una “teoria matemàtica de la comunicació”. Com a resposta a les limitacions i mancances d’aquesta teoria, les hem anat treballant al blog, surten a la llum noves propostes d’anàlisi, nous models de comunicació. El que no podem pretendre és considerar la realitat com un objecte estàtic, sinó que cal comprendre la mobilitat i dinamisme constant per poder fer un estudi realista de les formes de comunicació. La societat contemporània neix en un context de població massificada on cada vegada més l’ús de les noves tecnologies prenen un lloc central en la transmissió d’informació, el que planteja Wolf arribat en aquest punt és el de captar les realitats “a escala”, és a dir que la comunicació de masses hauria de ser estudiada a nivell macrosocial, ja que podríem caure en l’error d’acabar personificant “les masses” i negar la individualitat.

 

 

Bibliografia

– Mauro Wolf, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona, Paidós, 1994, pp. 112-154

 

TEORIA CULTUROLÒGICA

La teoria culturológica, la qual seguirem a partir de les aportacions de Morin des de la perspectiva de Mauro Wolf, expressa la necessitat de deixar de banda les conceptualitzacions essencialistes per tal d’elaborar un mètode capaç de considerar dades empíriques per tal de construir una teoria sociològica basada en la realitat. Així doncs, Morin proposa una fenomenologia sistemàtica considerant el seu caràcter de producte industrial i el seu ús (o consum) en la realitat quotidiana.

Morin diu que “la cultura de masses contribueix a debilitar totes les instàncies intermèdies […] per a construir una agregació d’individus […] al servei de la supermàquina social” (Morin,1962, 178) . La societat, els seus mecanismes d’organització, mitjans, canals, informacions, etc., és l’únic element capaç d’apropar-nos a la qüestió de la comunicació tot i que la teoria culturològica defensa l’ús d’elements fonamentats en l’experiència cultural no pas en l’objectivització metafísica dels elements.

Seguint aquesta perspectiva, Steve Woolgar en l’obra Ciencia:abriendo la caja negra ens parla de la relació que es produeix entre la representació i l’objecte a estudiar, ja que gràcies als diferents matisos i exemples que proposa l’autor som capaços d’anar perfilant les implicacions que actuen en la naturalesa de la relació entre la representació i l’objecte. Per comprendre el procés de representació Woolgar proposa el següent esquema:

1)Document
2)Document —-> objecte
3)Document 4)Document objecte
5)“negar (u olvidarse de) las etapas 1-3”

D’aquesta manera el que succeeix és que la ciència sol produït un document que planteja una sèrie de hipòtesis o qüestions, aquest document és el que aproximarà el subjecte i la cosa a estudiar. En la tercera etapa veiem doncs que la direcció és oposada ja que l’estudi de l’objecte, el nou coneixement adquirit, modificarà el document inicial. Així doncs un cop considerem l’objecte i el document com alguna cosa estàtica, deixem de banda la observació i no concebem els canvis que puguin produir-se en el subjecte o si més no si aquest mateix pot aportar-nos quelcom nou i fora dels límits preestablerts.

La darrera idea principal que volem destacar, lligat a al procés de configuració de coneixement, és la relació entre el subjecte i l’objecte la qual ens aporta una perspectiva referent a l’agent i a l’acció de l’agent (els discursos creats). Woolgar apunta que la motivació per allunyar el subjecte de la cosa a estudiar no té cap mena de sentit, no és possible, ja que hom no pot deslligar-se de qui és i la única font de coneixement és a partir de l’individu mateix i per tant de subjectivisme. Seguint amb aquesta línia, el procés d’objectivització que vol potenciar la ciència ens condueix a l’essencialisme que, com afirma Woolgar, tant sols ens aparta de la possibilitat de conèixer el món canviant i mòbil.

Bibliografia:
Steve Woolgar (1991). Ciencia:abriendo la caja negra. Anthropos Editorial del Hombre.
Mauro Wolf (1994). , La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona, Paidós, pp. 90-111

Un camp de la nostra vida social

Hem fet referència als diferents mecanismes de control, al rol que juga l’audiència i les masses en la comunicació, però ara és necessari parlar de l’espai físic en el que la comunicació existeix, no com el total de l’espai sinó com a una part d’aquest. Habermas denomina a aquest espai (social) com a l’esfera pública. No podem confondre l’espai amb les activitats que es poden generar dins d’aquests espais, per exemple la opinió pública.

Com funciona? Habermas proposa doncs una visió que potencia el factor de legitimació, ja que anota que son els ciutadans mateixos els que accepten el context, d’aparent llibertat d’opinió, per relacionar-se mitjançant la comunicació. Se’ns mostra evident que al comunicar-nos, utilitzant mitjans externs als subjectes que es comuniques, no estem solament transmeten informació sinó que els mitjans de comunicació mateixos obliguen a “filtrar” qualsevol tipus d’informació, ja sigui per la seva influència o per les seves limitacions…

Quina forma té? En el context occidental el model econòmic de lliure mercat es mostra present al llarg de tota la història, per aquest motiu qualsevol sistema o producte configurat en la societat occidental respon a una voluntat neoliberal, amb paraules de l’autor “el poder de la disposició dels drets privats sobre la propietat privada ja no és polític”. L’expressió del capitalisme salvatge tant característic de la modernitat es manifesta en el funcionament dels mitjans de comunicació (producció, avaluació, transmissió, etc.).

Com s’expressa? “el model liberal de l’esfera pública encara està vinculat a una experiència normativa del deure de la institució”. Així doncs, a partir dels mitjans de comunicació els textos son normativitzats o institucionalitzats en la seva forma i contingut. Veiem en els diaris, els telenotícies, etc., que la creativitat i la originalitat són elements rebutjats cosa que motiva la producció d’articles, documentals i altres a adaptar-se al model per tal de poder sortir a la llum.

Què expressa? Habermas destapa la tendència antiga respecte a la comunicació contemplant el canvi de paradigma que es duu a terme en la modernitat cosa que ens condueix a la idea de que els problemes sorgits amb els mitjans de comunicació no són nous sinó que han modificat el seu camp d’actuació; de l’esfera privada a l’esfera pública.

En la contemporaneïtat, el nostre autor, expressa la visió de que la influència que té l’esfera pública, és a dir el seu poder, s’està debilitant. Com a exemple d’aquesta visió el trobem en la pel·lícula Her la qual exagerant la tendència actual, els mitjans de comunicació (i la seva influència) es redueix bàsicament a l’espai personal incloent-hi nous elements de coneixement: els sentiments. La transmissió d’aquests permet que la pràctica de la cultura de masses existeixi tan sols a l’esfera privada. Cal considerar però vàries perspectives diferents

CULTURA = SOCIETAT ?

Dins d’un àmbit acadèmic humanista, quan ens referim al terme cultura es produeix, si més no en un primer moment, una elevació de la categoria per reduir-ho a un producte cultural produït per uns pocs “privilegiats”. Sense intenció de treure-li cap valor a la cultura que s’estudia als instituts i universitats, cal remarcar l’evidència de que la cultura engloba tots els àmbits de l’experiència humana i per tant tant la cultura és el “conglomerat” de tots i cada una d’aquestes experiències. Raymond Williams no ens parla tant sols de la cultura sinó que fa referència a la història de la idea de cultura, la qual és una expressió de “la vida en comú”. Williams matissa que aquesta expressió és la suma de totes les reaccions mentals i sentimentals. Partint d’aquesta base per enfocar la idea de la cultura de masses és per a Williams una abstracció absurda ja que la idea de masses té una sèrie de connotacions a priori, és a dir prejudicis, que no permeten conèixer els individus. “En veritat no hi ha masses sinó formes de veure a la gent com a tal” (Williams 2001), d’aquesta manera el que està qüestionant són les bases en les que aquesta relació d’estereotips o de prejudicis està assentada.

Si bé és cert que la massificació en els centres urbans és una realitat palpable, els éssers humans no poden ser res més que un individu i per tant el concepte de masses no és més que una categoria teòrica. Així doncs la cultura de masses o la civilització de masses pot ser considerada com a una institucionalització que fa referència a la nova cultura que s’està desenvolupant en aquesta massificació d’individus.

L’experiència humana està regida per la interconnexió entre individus, davant d’un context nou es configura una nova cultura i una nova manera de transmetre la informació. Seguint la lògica anterior, podem parlar d’una comunicació de masses? O més aviat d’una comunicació massificada?
Williams demana que considerem en tot moment la diferència entre la tècnica i el subjecte a estudiar, ja que amb l’arribada dels mitjans de comunicació, la tècnica i el subjecte estan cada vegada més interconnectats. Cal remarcar però que l’inici de la història dels mitjans de comunicació, ja massificats, solien emetre’s en una direcció i “la massa” rebia el missatge. A mesura que la tecnologia es va desenvolupar, la comunicació de masses esdevingué bireccional, fins que amb l’arribada d’Internet a nivell domèstic, ha modificat la transmissió de la informació a la multidireccionalitat. Williams parla de “comunicació impersonal” més que de comunicació massiva, ja que com hem vist anteriorment, la comunicació unidireccional no és comunicació. Apunta doncs, que en la contemporaneïtat aquest tipus de comunicació contempla un altre factor d’igual rellevància: l’observació massiva. No és cap secret que tota la informació que hem “pujat” a la xarxa galàctica està essent constantment vigilada, seleccionada, manipulada, filtrada i fins i tot eliminada.

Així doncs l’observació massiva, no tant sols executada pels organismes de poder sinó també per individus, col·lectius, elits, de la mateixa manera que succeeix a la realitat no-virtual. Tornant a l’estructura de base, es mostra evident que plantejar-nos conceptes com “democratització de la informació” serien posicions massa innocents… Fins i tot la noció de cultura igualitària ens representa dificultoses qüestions, ja que per una banda els mitjans de comunicació ens bombardegen constantment amb models als que ens “conviden” a prendre com a propi. D’altra banda trobem que les relacions polítiques, econòmiques, geogràfiques i culturals creen una sèrie de desigualtats que poc tenen a veure amb la democràcia.

La teoria de la comunicació ha de ser capaç doncs de contemplar els factors desenvolupats anteriorment per tal de centrar el debat psicològic de “les masses” i veure que les desigualtats i la manca de democratització és un reflex de la societat real en la que tenen lloc.

Infoconeixement?

Què és la societat de la informació? Què és la societat del coneixement?

La societat de la informació és un concepte que d’alguna manera s’ha democratitzat, ja que es troba en qualsevol àmbit dels mitjans de comunicació. No cal repetir la influència dels mitjans de comunicació en l’esfera privada, però si que ens serà útil contemplar els diferents contextos en els quals actua per tal d’aproximar-nos a un concepte sovint titllat d’irònic.

Així doncs, hem d’entendre en primer lloc què entenem per informació. En el cas de Armand Mattelart la informació fa referència a les “dades”, cosa que no es facilita la tasca de precisió però si que ens aporta una nova noció de la idea. En una primera definició de dada de l’Institut d’Estudis Catalans es tracta d’un “element conegut” sobre el qual construïm, a partir d’un sistema de raonament, un significat sobre els “elements desconeguts”. Mattelart atribueix a la producció i transmissió de dades (d’informacions) una voluntat característica de la modernitat occidental per a controlar políticament a la població mundial. No és gratuït doncs que en un context d’economia-món, diferents informacions s’intercanvien a velocitats mai vistes, cosa que atribueix un valor apreciat a la informació i als seus canals de transmissió. En aquest sentit Armand Mattelart ens parla del “repte geopolític” ja que les forces polítiques esdevenen un filtre inherent als canals de transmissió d’informació i per conseqüència de la informació per se.

La societat de la informació és doncs una essencialització d’una nova situació en la que el flux de dades i la seva producció incrementen de manera exponencial.

Mattelart defensa la idea de que la societat de la informació expressa les seves mancances en la implementació de “societat del coneixement”, no com a sinònim sinó com a superació del primer. En tot cas, la qüestió del coneixement és encara el debat central de diferents disciplines, tot i que Mattelart “destapa” la influència dels poders polítics i la seva motivació per “legislar” els àmbits d’acció.

Com podem però parlar d’informació i coneixement sense considerar el llenguatge? No és justament a partir del llenguatge el primer canal de transmissió del coneixement?

Roland Barthes aporta en aquest sentit una perspectiva tant radical com interessant. Defensa doncs que no hi ha cap essència comuna que pugui ser categoritzada dins de cap símbol ja que qualsevol classificació implica una jerarquització de manera que cada símbol és “filtrat” per aquest sistema extern a l’ésser humà individual. Per tant el llenguatge, entès com a un sistema de símbols els quals contenen un significat consensuat, seria una visió utòpica perquè no és capaç de transmetre cap contingut. Barthes de fet va més enllà i no considera el llenguatge només com a quelcom inútil sinó que ho considera feixista, ja que força a l’ésser humà a expressar coses que no vol ja que cada símbol està institucionalitzat a priori. El pensament humà, entès com al “magatzem” del coneixement i alhora la fàbrica, és possible només a través de l’experiència i en ella és on hi trobem l’única essència veritable però que no pot ser compartida, si més no el llenguatge no és capaç de dur a terme aquesta funció.

Què és la societat de la informació? Què és la societat del coneixement?

Bibliografia:
Mattelart, Armand (2002). La sociedad de la información: el enfrentamiento entre proyectos de sociedad
Barthes, Roland (1973). El placer del texto